De poc serveix intentar sintetitzar la trajectòria vital i l’obra literària de Josep Carner (1884-1970). Geni precoç, el poeta va acumular una quantitat de producció ingent al llarg de la seva vida: centenars d’articles, múltiples poesies, traduccions, etc. La seva incommensurable capacitat de treball li va fer possible combinar la tasca editorial amb els estudis de Dret i Lletres i la posterior carrera consular internacional. Tanmateix, l’habilitat literària del poeta supera el marc estrictament professional. Dandi extravagant amb un domini lingüístic extraordinari, tal com Pla el retrata a un dels seus Homenots, Carner es va erigir ràpidament en una figura coneguda en els cercles intel·lectuals del país. De fet, Carner va freqüentar de jove l’Ateneu, del qual va ser soci vora vuit anys. Malauradament, arran d’algunes malifetes que la Junta del moment va considerar prou greus, Carner i la seva colla van perdre la condició de socis el 1909 i el Príncep dels Poetes ja no va tornar a trepitjar mai més l’entitat.

El seu retorn a l’Ateneu ha trigat fins i tot més que la seva tornada de Catalunya després del llarg exili, primer a Mèxic i després a Brussel·les. Sortosament, tot coincidint amb la cloenda de l’Any Carner, l’Ateneu va decidir aquest dilluns dia 4 d’octubre readmetre l’il·lustre poeta a la docta casa. En una celebració a cavall entre l’homenatge i la reparació de la memòria històrica entre la institució i l’escriptor, Carner —en forma de capgròs— va presenciar el desgreuge simbòlic. La jornada va consistir en una magnífica rebuda del poeta, que va arribar per l’entrada de carruatges entre aplaudiments i xiulets d’eufòria. Allà mateix, la presidenta Isona Passola li va fer entrega del carnet de soci, que formalitzava la reconciliació tan esperada. A continuació, la comitiva va dur el poeta al jardí, on Jordi Mas va delectar el públic amb la cançó “Canticel”, una peça musicada per Eduard Toldrà sobre un poema de Carner.

Després d’aquesta part més festiva, la corrua de gent es va dirigir a la sala d’actes Oriol Bohigas, on el filòleg i comissari de l’Any Carner Jaume Coll va tractar el vincle literari i biogràfic de Carner amb l’Ateneu sota el títol de la conferència “Els dos ateneus del poeta”, presentada per la vicepresidenta primera Lluïsa Julià. Coll es va servir d’alguns sonets primerencs, la correspondència amb Maria Antònia Salvà i les memòries d’Eugeni Xammar, entre d’altres. D’aquesta última obra en va extreure l’anècdota de l’expulsió de Carner de l’Ateneu, va comentar el comportament entremaliat de la seva colla i va constatar la promesa del poeta de no tornar a trepitjar l’entitat mai més. El fragment que segueix de Seixanta anys d’anar pel món il·lustra la conducta moderadament irreverent dels joves:

«Trobaven que érem una mica massa afeccionats a la “facècia”, nom que Josep Carner va posar
de moda per definir les entremaliadures de la gent gran. No se’ns acusava de res gaire greu: de
posar-nos al trau flors arrencades del jardí i de treure’ns la pols de les sabates amb les tovalloles
de la sala de bany. […] La junta directiva de l’entitat va decidir que l’Ateneu no era un lloc adient
per a nosaltres. […] Josep Carner i Manuel Reventós mantingueren una ‘intransigència
intractable’ i no tornaren mai més a l’Ateneu.»

Malgrat aquest jurament taxatiu de Carner, l’Ateneu no va deixar passar l’oportunitat d’esmenar el que avui considerem un malentès amb la sala d’actes plena, tenint en compte que el poeta representa tot un imaginari cultural i literari envejable de la Catalunya del segle passat i, clarament, el seu llegat ha de ser vindicat i rememorat. Al capdavall, Carner va ser tot allò que aspira a ser l’Ateneu, un agent de difusió i producció de la cultura catalana connectat amb l’avenir internacional.